Què en farem, del ministre Wert? Aquell que diu “soy como un toro bravo, me crezco con el castigo”.

És com una peça de museu, el veig ancorat no en el segle passat, sinó en el segle XIX! I això és perquè el seu projecte de llei orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE) representa un retrocés espantós de l’educació cap a una manera de fer retrògrada, autoritària, memorialística, que no s’acomplexa quan descaradament trenca amb l’esforç que, durant anys, ha fet la comunitat educativa per aconseguir un model d’escola pública, de qualitat, gratuïta, democràtica, laica, integradora, inclusiva i, a casa nostra, catalana.

Què proposa, el ministre Wert?

La ideologia ultraconservadora del PP traspua de les paraules del projecte de llei, en posarem un reguitzell d’exemples:

La llei,  en l’article 84, al punt 3, diu que no és discriminatòria l’organització de l’ensenyament diferenciat per sexes. Tornem a les escoles i instituts de nois i a les de noies. La segregació per sexe no és discriminatòria perquè ho diu una llei? Però no hi ha només uns interessos segregacionistes, sinó que a més, amb aquesta llei, aquest tipus de centres podran ser concertats i rebre diners públics, per tant també interessos de classe social.

A l’article 3 s’especifica quin tipus d’ensenyaments són els bàsics,  aquells que han de ser gratuïts: l’educació primària i la secundària. No cal donar-hi  moltes voltes, de 0 a 6 anys s’haurà de pagar i a partir dels 16 anys, tant si es fa batxillerat com cicles formatius,  també, a pagar! Tornem-hi, només podran estudiar els rics, com abans!

La llei és segregadora. L’alumnat serà separat en funció dels seus resultats acadèmics en una edat encara molt tendra, a 13 anys no es pot etiquetar l’alumnat  perquè faça  un currículum acadèmic per anar a fer batxillerat, o que faça un currículum per a anar a fer cicles formatius o per condemnar-lo al fracàs. La cohesió social i l’atenció a la diversitat han estat durant anys els cavalls de batalla de tots els centres educatius, s’ha lluitat molt per tenir escoles integradores i inclusives, democràtiques.

L’alumnat haurà de superar proves externes , que es prepararan a Madrid, per demostrar els seus coneixements (què en farem de les treballades capacitats i competències?). El resultat de les proves es farà públic, de manera que hi ha haurà una mena de top ten entre els centres educatius, el top ten dels millors resultats acadèmics. En sortiran beneficiats els centres que tenen un entorn social més afavorit. Aquells centres amb un entorn social més feble no rebran els mateixos recursos que els que tenen millors resultats, ja que es dotarà econòmicament els millors.

Desapareix l’assignatura d’educació per la ciutadania i es reintrodueix la religió. Que no havia de ser laica l’escola pública? Sembla que la Conferència Episcopal té més pes i influència que la mateixa Constitució espanyola, que ja és dir!

L’augment del nombre d’alumnes per grup i l’increment d’hores lectives del  professorat, amb l’eliminació dels desdoblaments de les àrees instrumentals, la reducció de visual i plàstica, de música, de tecnologia, de filosofia, fan que aquest intent de millora de la qualitat siga més aviat un intent de portar l’educació pública a una funció  merament assistencial.

És una llei centralista, Madrid decideix el contingut de les matèries i elabora les proves externes (la cursa de proves que hauran de superar les xiquetes i els xiquets).

Amb aquesta llei perd la democràcia, la real. La direcció dels centres passa a ser gestió. Gestió és una paraula que pertany al món empresarial . El Consell Escolar només serà un òrgan consultiu,  l’alumnat, el claustre de professores, el PAS, les famílies no tenen res a decidir. Es pretén que els centres educatius funcionen com empreses privades, que s’han de guanyar  una clientela, les famílies.

El model d’immersió lingüística desapareix, s’ofereix la possibilitat a les famílies de triar la llengua vehicular. És que hi ha alguna cosa a triar? La llengua vehicular de l’escola és la pròpia del país, en el nostre cas, el català. I que no ens fugen del cap les famoses declaracions en què Wert anunciava els seus desitjos d’espanyolitzar l’alumnat català.

La competència entre centres, la competència entre alumnes, la competència entre el professorat... Competència sí, participació no.

Què hem de fer el professorat, l’alumnat i les famílies? Lluitar per no perdre el que tant ha costat d’aconseguir. No ens podem quedar tranquil·lament sense fer res, cal  que ens mobilitzem i ho hem de fer tota la comunitat educativa junts, ens toca a totes. La desobediència civil és la nostra força, ben bé ens ho ha demostrat recentment la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, sí que es pot!  L’altre camí ha de ser la independència dels  Països Catalans, la independència que ens permeta de fer una educació lliure, pública, gratuïta, catalana, de qualitat, que siga  cohesionadora, integradora, inclusiva... i afegiu tot allò que té de bo i no oblidem les injustes retallades.

Cal portar la lluita al carrer, cal fer sentir el nostre rebuig a una llei que ens fa recular, la indignació hi és, ara cal l’acció.

Carme Abril Ferrer